La nostra primera aproximació al món de les comunitats bentòniques marines comença, paradoxalment, fora de l’aigua, en el que sol anomenar-se zona litoral, veritable frontera (o nexe?) entre el medi aquàtic i l’aeri.
La major part dels organismes que aquí habiten no són terrestres sinó marins, encara que gran part d’ells passin la major part d’ells emergits. Aquests períodes en sec, que poden ser molt llargs, juntament amb el fort batre de l’onatge i les temperatures molt més extremes que sota l’aigua, conformen un hàbitat de condicions molt dures, les espècies que hi viuen han desenvolupat les adaptacions necessàries per resistir-les. Ara bé, el nombre d’organismes que ha aconseguit aquesta adaptació és reduït, de tal manera que la diversitat vegetal i animal d’aquesta zona de frontera és relativament senzilla i fàcil d’estudiar.
En la major part de l’oceà la zona litoral està sotmesa al vaivé de les marees, l’amplitud de les quals pot arribar a diversos metres, i fortament influïda per elles. En el Mediterrani, en canvi, l’oscil·lació mareal és molt minsa (de l’ordre dels 20 cm en la costa catalana), el que redueix l’amplitud d’aquesta zona de frontera entre la terra i el mar. No obstant això, quan un es fixa atentament en les roques que banyen el litoral mediterrani observa que, en un espai molt petit, d’unes poques desenes de centímetres tal vegada, hi ha cabuda per a una sèrie de comunitats clarament diferents. Per això els naturalistes han diferenciat en la zona litoral tres grans ambients, que denominarem supralitoral, mediolitoral i infralitoral superior.
SUPRALITORAL
L’ambient supralitoral està clarament fora de l’aigua, i el seu únic contacte amb el mar són les esquitxades de les ones, amb ruixades una mica més copioses en moments esporàdics de temporal. Els seus organismes, per tant, estan fortament adaptats a sobreviure llargs períodes de temps en condicions d’extrema sequedat, i això malgrat estar situats ben aprop de la major reserva d’aigua del planeta. Aquest tipus d’ambient, en la costa de Mataró, només la trobem en els blocs de l’escullera del Port, i com organismes més característics cal citar dos minúsculs caragolins (Melaraphe neritoides i Melaraphe punctata) que es refugien en les parts inferiors, més humides, dels blocs, i s’alimenten de cianobacteris, les úniques espècies d’algues (la majoria microscòpiques) que hi poden sobreviure. Són destacables també uns petits crustacis isòpodes (Ligia italica), que passegen en grups per sobre les roques, sobretot a l’alba i al capvespre.
En l’ambient mediolitoral l’aigua es rep de forma més contínua, atès que ja no es tracta d’esquitxades sinó del bany més o menys periòdic de les ones o de les petites marees. Ara bé, les diferències d’humectació entre les parts més allunyades i les més properes al nivell del mar del mediolitoral són molt notables. Això propicia que les espècies es distribueixin en línies ben definides, més o menys paral·leles a la superfície del mar, tot constituint comunitats de petita amplitud, denominades horitzons. Els horitzons superiors, allunyats del mar, posseeixen una humectació escassa. En els inferiors, en canvi, la disponibilitat d’aigua és més contínua i regular.
MEDIOLITORAL
La part superior de l’ambient mediolitoral està ocupada per multitud de petits crustacis cirrípedes, fortament adherits a les roques, coneguts popularment com glans de mar de les espècies Chthamalus montagui i chthamalus stellatus. En el port esportiu de Mataró les poblacions d’aquestes espècies són poc denses, encara que en les roques naturals de Can Sanç l’abundància n’és major. Per sota de l’horitzó de cirrípedes, en llocs oberts trobem diverses comunitats de dominància algal, el desenvolupament de les quals varia molt segons la zona i l’estació de l’any. Es poden observar fàcilment algues vermelles filamentoses (Polysiphonia sertularioides) i en forma d’espaguetis de color fosc (Nemalion helminthoides) en la part externa de l’escullera del port, a la primavera. L’alga verda Enteromorpha compressa pot formar densos recobriments, tant en l’escullera com en les roques naturals, mentre que les taques marrons de Ralfsia Verrucosa són visibles durant tot l’any en la part inferior dels blocs portuaris.
Una mica per sota se situa una franja amb una aportació d’aigua gairebé contínua i que és ja la darrera dintre de l’ambient mediolitoral. En aquest últim horitzó són les algues les que dominen netament, encara que les comunitats poden variar en funció de l’exposició i del substrat sobre el qual es desenvolupen. En la zona externa de l’escullera, per exemple, l’alga vermella calcària Coralina elongata és l’espècie principal. En la part interna, en canvi, les que conformen el paisatge són les petites gespes fosques de Gelidium pusillum, barrejades amb l’enciam de mar (Ulva sp.). En les roques de Can Sanç es troba en aquest nivell una comunitat amb diverses espècies entre les quals podem citar Hypnea musciformis, Corallina elongata, Ulva sp. i Cladophora sp. No falten tampoc els crustacis decàpodes, tant el cranc corredor (Pachygrapsus marmoratus) com el cranc pelut (Eriphia verrucosa), els quals s’amaguen ràpidament en els foradets de les roques només sentir la nostra proximitat.
Totes aquestes comunitats varien molt al llarg de l’any. La vida en aquests ambients és bastant impredictible, i n’hi ha prou amb un fot temporal, uns dies de mar calmat amb temperatures elevades, o amb un breu període amb el mar moderadament agitat perquè unes espècies desapareguin i s’en desenvolupin altres diferents.
— Text subministrat per l’SPAS – Societat de Pesca i Activitats Subaquàtiques de Mataró, extreta del seu llibre “EL MAR DE MATARÓ SPAS 1959-2009. Autors del article: Javier Romero i Enric Ballesteros
