Els primers metres

La nostra primera aproximació al món de les comunitats bentòniques marines comença, paradoxalment, fora de l’aigua, en el que sol anomenar-se zona litoral, veritable frontera (o nexe?) entre el medi aquàtic i l’aeri.
La major part dels organismes que aquí habiten no són terrestres sinó marins, encara que gran part d’ells passin la major part d’ells emergits. Aquests períodes en sec, que poden ser molt llargs, juntament amb el fort batre de l’onatge i les temperatures molt més extremes que sota l’aigua, conformen un hàbitat de condicions molt dures, les espècies que hi viuen han desenvolupat les adaptacions necessàries per resistir-les. Ara bé, el nombre d’organismes que ha aconseguit aquesta adaptació és reduït, de tal manera que la diversitat vegetal i animal d’aquesta zona de frontera és relativament senzilla i fàcil d’estudiar.
En la major part de l’oceà la zona litoral està sotmesa al vaivé de les marees, l’amplitud de les quals pot arribar a diversos metres, i fortament influïda per elles. En el Mediterrani, en canvi, l’oscil·lació mareal és molt minsa (de l’ordre dels 20 cm en la costa catalana), el que redueix l’amplitud d’aquesta zona de frontera entre la terra i el mar. No obstant això, quan un es fixa atentament en les roques que banyen el litoral mediterrani observa que, en un espai molt petit, d’unes poques desenes de centímetres tal vegada, hi ha cabuda per a una sèrie de comunitats clarament diferents. Per això els naturalistes han diferenciat en la zona litoral tres grans ambients, que denominarem supralitoral, mediolitoral i infralitoral superior.

SUPRALITORAL
L’ambient supralitoral està clarament fora de l’aigua, i el seu únic contacte amb el mar són les esquitxades de les ones, amb ruixades una mica més copioses en moments esporàdics de temporal. Els seus organismes, per tant, estan fortament adaptats a sobreviure llargs períodes de temps en condicions d’extrema sequedat, i això malgrat estar situats ben aprop de la major reserva d’aigua del planeta. Aquest tipus d’ambient, en la costa de Mataró, només la trobem en els blocs de l’escullera del Port, i com organismes més característics cal citar dos minúsculs caragolins (Melaraphe neritoides i Melaraphe punctata) que es refugien en les parts inferiors, més humides, dels blocs, i s’alimenten de cianobacteris, les úniques espècies d’algues (la majoria microscòpiques) que hi poden sobreviure. Són destacables també uns petits crustacis isòpodes (Ligia italica), que passegen en grups per sobre les roques, sobretot a l’alba i al capvespre.

En l’ambient mediolitoral l’aigua es rep de forma més contínua, atès que ja no es tracta d’esquitxades sinó del bany més o menys periòdic de les ones o de les petites marees. Ara bé, les diferències d’humectació entre les parts més allunyades i les més properes al nivell del mar del mediolitoral són molt notables. Això propicia que les espècies es distribueixin en línies ben definides, més o menys paral·leles a la superfície del mar, tot constituint comunitats de petita amplitud, denominades horitzons. Els horitzons superiors, allunyats del mar, posseeixen una humectació escassa. En els inferiors, en canvi, la disponibilitat d’aigua és més contínua i regular.

MEDIOLITORAL
La part superior de l’ambient mediolitoral està ocupada per multitud de petits crustacis cirrípedes, fortament adherits a les roques, coneguts popularment com glans de mar de les espècies  Chthamalus montagui i chthamalus stellatus. En el port esportiu de Mataró les poblacions d’aquestes espècies són poc denses, encara que en les roques naturals de Can Sanç l’abundància n’és major. Per sota de l’horitzó de cirrípedes, en llocs oberts trobem diverses comunitats de dominància algal, el desenvolupament de les quals varia molt segons la zona i l’estació de l’any. Es poden observar fàcilment algues vermelles filamentoses (Polysiphonia sertularioides) i en forma d’espaguetis de color fosc (Nemalion helminthoides) en la part externa de l’escullera del port, a la primavera. L’alga verda Enteromorpha compressa pot formar densos recobriments, tant en l’escullera com en les roques naturals, mentre que les taques marrons de Ralfsia Verrucosa són visibles durant tot l’any en la part inferior dels blocs portuaris.
Una mica per sota se situa una franja amb una aportació d’aigua gairebé contínua i que és ja la darrera dintre de l’ambient mediolitoral. En aquest últim horitzó són les algues les que dominen netament, encara que les comunitats poden variar en funció de l’exposició i del substrat sobre el qual es desenvolupen. En la zona externa de l’escullera, per exemple, l’alga vermella calcària Coralina elongata és l’espècie principal. En la part interna, en canvi, les que conformen el paisatge són les petites gespes fosques de Gelidium pusillum, barrejades amb l’enciam de mar (Ulva sp.). En les roques de Can Sanç es troba en aquest nivell una comunitat amb diverses espècies entre les quals podem citar Hypnea musciformis, Corallina elongata, Ulva sp. i Cladophora sp. No falten tampoc els crustacis decàpodes, tant el cranc corredor (Pachygrapsus marmoratus) com el cranc pelut (Eriphia verrucosa), els quals s’amaguen ràpidament en els foradets de les roques només sentir la nostra proximitat. Totes aquestes comunitats varien molt al llarg de l’any. La vida en aquests ambients és bastant impredictible, i n’hi ha prou amb un fot temporal, uns dies de mar calmat amb temperatures elevades, o amb un breu període amb el mar moderadament agitat perquè unes espècies desapareguin i s’en desenvolupin altres diferents.

INFRALITORAL SUPERIOR
Immediatament per sota del mediolitoral es situa ja la zona permanentment submergida, encara que en moments de fort onatge pugui quedar breument exposada a l’aire. Es tracta de l’ambient infralitoral superior, que abasta el primer mig metre sota la superfície del mar. Aquí les condicions de vida són menys dures, i també menys canviants, o almenys el canvi és més periòdic i predictible, de manera que les comunitats es modifiquen estacionalment seguint uns certs ritmes. En general, la varietat d’organismes i comunitats és elevada, reflex tant de les condicions més benignes com de la varietat d’ambients que existeixen. L’escassetat de substrats rocosos a aquestes profunditats a la zona de Mataró fa que no totes elles estiguin representades en la zona, encara que sí un mostrari bastant representatiu. Així, en aquest ambient infralitoral superior, podem observar en la part externa de l’escullera una comunitat de Corallina elongata amb musclo (Mytilus galloprovinciale) i l’alga marró laminar Dityota dichotoma. En els blocs de la bocana del port, la comunitat és semblant, i s’afegeixen a la llista d’espècies les masses globoses groguenques de Colpomenia sinuosa, una altre alga bruna. En la part més interior del port i com a resultat del confinament de l’aigua i del deteriorament de la seva qualitat, les espècies dominants són algues verdes laminars (Ulva sp) i filamentoses (Cladophora sp). Al contrari, en les barres rocoses naturals que afloren en la part nord del terme municipal es desenvolupa la comunitat de Cystoseira mediterranea, que és pròpia de zones d’aigües obertes, ben oxigenades i de bona qualitat. En les àmplies zones rocoses de la zona de Can Sanç observem extenses comunitats d’algues fotòfiles, això és, amants de la llum, entre les quals destaquem les algues brunes Cystoseira compressa, Halopteris scoparia i Dictyota fasciola, i les algues vermelles Hypnea musciformis, Haliptilon virgatum i Corallina elongata. Quan ja entrem al metre de profunditat, entrem en l’ambient infralitoral inferior, i aquest nou ambient el percebem tant en un debilitament progressiu de la llum com en un canvi de paisatge, amb comunitats i espècies diferents de les anteriors. Així, en l’escullera del port destaquem l’alga verda Codium fragile, en forma de gruixuts fideus ramificats de color verd molt intens, sovint barrejada amb colònies del briozou Zoobothrton verticillatum, que se’ns presenten com filaments gairebé transparent, molt llargs i dividits. En canvi, en les barres superficials, trobem espècies molt diferents, com -a poca profunditat- les algues verdes Halimeda tuna i Flabellia petiolata, les brunes Halopteris scoparia, Halopteris filicina i Zanardinia typus,i les vermelles de diferents espècies delgènere Peyssonnelia.
A partir d’uns 6 metres de profunditat, les barres rocoses ja alberguen alguns feixos de Posidonia oceanica i zones de rizoma mort  on s’instal·len comunitats algals denses. En moltes ocasions l’alga dominant és Cladostephus verticillatus, encara que també són comunes altres algues brunes (Halopteris, Dyctiota), i nombrosses espècies del gènere Codium, unes en forma de fideus ramificats (Codium vermilara), altres de forma esfèrica (Codium bursa) i fins i tot altres que semblen petites boles aplicades irregularment al fons marí (Codium effusum). No falten tampoc les garotes o eriçons de mar (Paracentrotus lividus) ni els espirògrafs (Sabella spallanzani), i és fàcil trobar-se amb algun pop (Octopus vulgaris) i, a la primavera, amb sípies (Sepia officinalis). Els peixos també comencen a formar part del paisatge submarí. Dominen principalment els sards (Diplodus sargus), les variades (Diplodus vulgaris), les morrudes (Diplodus puntazzo) i les mabres (Lithognathus mormyrus). Les salpes (Sarpa salva), herbívors incansables, formen grans bancs i ocasionalment podem veure també alguna orada (Sparus aurata). Les julioles (Coris julis) són molt abundants, així com altres làbrids (Symphodus tinca, Symphodus mediterraneus, Symphodus ocellatus, Symphodus roissali, entre d’altres). També són comuns els serrans(Serrabus cabrilla) i les castanyoles (Chromis chromis), les quals formen immensos bancs suspesosen la columna d’aigua o voletegen les roques.
 

— Text subministrat per l’SPAS – Societat de Pesca i Activitats Subaquàtiques de Mataró, extreta del seu llibre  “EL MAR DE MATARÓ SPAS 1959-2009. Autors del article: Javier Romero i Enric Ballesteros